La medicalització obligatoria: l'error del sistema

“Nada que no arreglen diez miligramos de Diazepam

el psiquiatra prepara mis dosis, extiende recetas

la dieta de pastilla con pastilla domestica mi neurosis

reduce mis crisis nerviosas, aumenta mis náuseas

me dicen ya eres normal

y con un mililitro de Risperdal aplaco la psicosis

pierdo materia gris”

Així descriu Laura Sam, al seu poema La enfermedad se llama miedo (2014), la seva experiència personal amb les drogues, amb els medicaments, que li han receptat per tractar la seva malaltia. Reprodueix entre línies les paraules de Foucault, que ja el 1976 reflexionava sobre el control dels poders polítics i de l'Estat sobre la salut i “benestar” dels seus ciutadans i els seus cossos. En aquesta ressenya crítica revisitaré la medicalització, el paper que han tingut les drogues dins de l'àmbit mèdic i el sotmetiment i pèrdua de l'autonomia dels cossos malalts.

Medicalització i biopolítica

La medicalització és un procés que va sorgir conjuntament amb l'higienisme, que té com a objectiu assegurar-se de l’absorció de les pràctiques socials dins de l’àmbit mèdic, així consolidant el govern i control de les conductes individuals i grupals (Fuster, 2012). Aquest procés no és més que una extensió del que Michael Foucault va descriure al llarg de la seva obra com biopolítica o biopoder. La biopolítica s'entén com el control dels cossos i la població a través de les normes, normalitzant i categoritzant, també és considerat clau a l’hora de formular identitats.

“[…] ámbito político-médico sobre una población que se ve encuadrada por toda una serie de prescripciones que conciernen no sólo a la enfermedad, sino también a las formas generales de la existencia y del comportamiento (alimentación y bebida, sexualidad y fecundidad, vestimenta, remodelación del hábitat)”

(Foucault, 1976: 338).

Es poden identificar dos cossos diferents: el cos malalt, sense autonomia, drogat i sotmès, i el cos amb bata blanca, superior i amb poder per arrabassar la llibertat d'escollir de l'altre. El metge compleix aquesta funció, com hauria descrit Foucault, biopolítica per controlar els cossos. A partir de l'imaginari social s'ha imposat que l'opinió medica, del metge, del professional, té més poder sobre el cos del pacient, més que la mateixa voluntat d'aquest. La bata blanca esdevé un símbol de prestigi intel·lectual, de superioritat i, conseqüentment, de dret a decidir sobre l'autonomia del cos malalt. Davant de la ignorància de la població, el metge es converteix en el líder, la figura totpoderosa i que coneix la veritat, donant-li, una vegada més, el poder sobre els cossos malalts.

La manera de controlar els cossos malalts és a través de les drogues. Primer els metges droguen a les persones, per reduir-les, a vegades sense explicar el procés; després els hi arrabassen l'autonomia, les titllen de “discapacitades”. Aquests medicaments, com descriu Laura Sam al seu poema, anul·len a la persona, la transformen en un ésser controlable que necessita ser liderat. Alimenten la roda de la biopolítica. Breggin explica que la dependència en drogues psiquiàtriques; promogudes per agents socials, els mitjans de comunicació, professors; ha augmentat en les últimes dècades.

Eugenèsia, drogues i discapacitat

Una extensió del biopoder que Foucualt escrivia, el trobem en l’eugenèsia que impregna les societats actuals i que afecta especialment a les persones neurodivergents, amb diversitat funcional i trastorns mentals. L'eugenèsia és un corrent de pensaments i pràctiques que té l'objectiu de millorar la genètica humana, és a dir, promou jutjar a les persones per les seves capacitats físiques i mentals i establir jerarquies a partir de la “qualitat” genètica. Un exemple de les pràctiques d'aquest moviment és el capacitisme i discriminació que pateixen les persones autistes arreu del món, sobretot amb la implementació de nous mètodes científics per detectar “malformacions” i eliminar gens “indesitjables” abans del naixement (Devandas, 2020).

Tal com explica Meruane (2018) a El doble cuerpo, d'una manera més dramatitzada, els cossos indesitjables i malformats s'han de sotmetre als desitjos dels cossos amb bates blanques per esdevenir útils i “normals”.

“(…) los rasgos biológicos de una población se convierten así en elementos pertinentes para una gestión económica, y es necesario organizar en torno a ellos un dispositivo que asegure su sometimiento, y sobre todo el incremento constante de su utilidad”

(Foucault, 1976: 333)

Les drogues són la forma en què les persones neurodivergents i amb diversitat funcional entren dins de la "normalitat", són l'impàs entre cos malalt a cos funcional, encara que els efectes secundaris siguin negatius per aquestes persones.

S’ha de trencar amb la jerarquia de bates blanques i cossos malalts. Al article de Isthmus (2009), en una entrevista a Charles Barber, s’afirma que la solució a l’abús actual de les drogues i medicaments psiquiàtrics és establir una nova relació entre pacients i metges, treballar com un equip: “People need to take charge of their health instead of being a passive recipient. Often they settle for taking a pill rather than taking control of their treatment”. La funció dels psicofàrmacs, en molts casos, és per estabilitzar el cos en moments de desequilibri hormonal; en cap moment ha de ser l’única solució. Actualment, des dels moviments de l’orgull boig es promou el canvi cap a tractaments psicològics i psiquiàtrics i, en els casos que ho necessitin, drogues.

Sovint s'advoca, indirectament, per la desconfiança de tot allò que prové de metges i cossos amb bates blanques, especialment amb la situació actual de la pandèmia de la COVID-19 (i les seves variants). És important tenir una visió i pensament crític a l'hora de tractar el nostre cos, ja que el coneixement que té una persona del seu funcionament és tant o més important que la dels especialistes. Però promoure una aprensió total al sistema sanitari i als metges, en la meva opinió, no és correcte. És necessari fer investigacions sobre símptomes i tractaments, però la persona experta segueix sent la persona que ha estudiat el tema a profunditat.

Concloc aquesta ressenya amb una reflexió sobre la inaccessibilitat del coneixement, en aquest cas, mèdic per part de la població general i no especialitzada. Cada vegada més, ens trobem que els estudis acadèmics i els resultats d'investigacions s'estan convertint en textos il·legibles, fins i tot per les persones dins de la mateixa acadèmia. De manera que, si una persona fora de l'acadèmia busca informació sobre una malaltia o un medicament, és molt possible que no entengui res del que llegeix o, fins i tot, que se senti descoratjada i accepti les paraules dels metges sense qüestionar-s'ho. Tal com explica Andrei (2017): “If you're like most people, reading scientific papers is simply impossible — even if it weren't prohibitively expensive. (...) There's too much dense jargon, too much insider niched info. In case you're wondering if it's your fault — it isn't” . Si no s'adapten les anàlisis acadèmiques al públic general el desconeixement i la fe cega en figures com les bates blanques esdevindrà (més del que ja ho és ara) una problemàtica irresoluble.

---

Referències

Briggin, P. R. (2007). Brain-Disabling Treatments in Psychiatry: Drugs, Electroshock, and the Psychopharmaceutical Complex (2a ed.). Nova York: Springer Publishing Company.

Carlson, J. (2009). Saying no to drugs with Mad Pride. Isthmus. Recuperat de https://isthmus.com/news/cover-story/saying-no-to-drugs-with-mad-pride/

Devandas, C. (2020). New eugenics: UN disability expert warns against ‘ableism’ in medical practice. Nacions Unides. Recuperat de https://www.ohchr.org/en/NewsEvents/Pages/DisplayNews.aspx?NewsID=25632&LangID=E

Fausto-Sterling, A. (2006 [2000]). Duelo a los dualismos. Dins Cuerpos sexuados (pp. 15-46). Barcelona: Melusina.

Foucault, M. (1977 [1974]). Nacimiento de la medicina social. Dins Revista Centroamericana de Ciencias de la Salud, 3 (6), 89-108. Recuperat de https://www.cscd.osaka-u.ac.jp/user/rosaldo/Mfoucault_naci_med_soci_1977.pdf

Foucault, M. (1999 [1976]). La política de la salud en el siglo XVIII. En M. Foucault, Obras Esenciales, Volumen II. Madrid: Paidós.

Foucault, M. (2007). Historia de la sexualidad. (1st ed.) México, D.F.: Siglo XXI Editores.

Fuster Sánchez, N. (2010). La ciudad medicalizada: Michel Foucault y la administración de la población en europa durante los siglos XVIII y XIX. Dins Contextos, 28, 69-82. Recuperat de https://www.umce.cl/joomlatools-files/docman-files/universidad/revistas/contextos/N28-04.pdf

Meurane, L. (2018). Doble de cuerpo. Dins T. López Pellisa [ed.], Las otras. Antología de mujeres artificiales. León: Eolas Ediciones.

Andrei, M. (2017). It’s not you — Scientific research is harder to read than ever. ZME Science. Recuperat de https://www.zmescience.com/science/science-harder-to-read-03042017/

Sam, L. (2014). La enfermedad se llama miedo. Caixa Forum (Madrid): Jornadas de la Fundación Manantial. Recuperat de https://www.youtube.com/watch?v=SaRys5pZgOA