Qui fica la por al cos dels monstres?

Recorda la teva infantesa, quan ficadx al llit observaves com els monstres amagats a les ombres es movien, esperant perquè, en tancar els ulls, t'atacarien. Aquelles bèsties inhumanes, o que alguna vegada ho havien estat, et farien mal o et menjarien o se t'emportarien molt lluny i la teva família no et veuria mai més. En explicar-te contes mai et parlaven de per què les criatures de la nit volien ferir-te, tampoc interessava, és molt més emocionant tremolar sota els llençols abans de rendir-te a la son. Els monstres, però, vénen d'algun lloc. Neixen essent aterridors o pateixen accidents terribles que els desfigura, viuen les seves vides espantant o en tranquil·litat, fins que un bon dia decideixen convertir-se en monstres.

Considero que aquesta explicació és massa vaga per satisfer la curiositat d'unx nenx, molt menys la d'una persona adulta. Què fa que un ésser passi de ser considerat una criatura "normal" a una existència de contes de terror? Per què les històries sobre aquestes bèsties segueixen fascinant-nos? És la morbositat d'imaginar un cos deformat de tal manera que és impossible de visibilitzar? O és un instint molt més profund? Qui són els monstres? Viuen i caminen entre les persones, mengen i es reprodueixen, dormen i moren com nosaltres? Qui és capaç de fer por a un monstre? Aquesta ressenya pretén analitzar, des del punt de vista de la ficció i el terror, com les persones queers (totes aquelles identitats i sexualitats que s'han vist posicionades en la dissidència al llarg de la història) han esdevingut i s'han vist convertides en els monstres dels llibres. Partiré de la narració de H. P. Lovecraft (una figura controvertida, tant pel seu antisemitisme i homofòbia, com per la seva no-comprovada-però-reconeguda-per-les-seves-amistats homosexualitat) i altres obres que situen personatges queers i comportaments associats a la comunitat LGTBIQ+ com bestials i monstruosos.

Abans d'iniciar l'anàlisi és necessari exposar que s'entén com un cos, també què és l'arxiu i quines són les seves funcions. D'aquesta manera es podrà justificar els monstres de la literatura de terror i ficció com un cos cultural que conté memòria social, al mateix temps crea un arxiu de la violència que està estretament relacionada amb les persones queer.

Les bèsties que apareixen a obres com The Outsider (Lovecraft, 1926) o Carmilla (Le Fanu, 1872) i les seves descripcions fetes per personatges secundaris o en resposta a una reacció reflecteixen la lectura que es feia de les persones amb identitats i sexualitats dissidents (no és casualitat que els pocs personatges LGTBIQ+ fossin els malvats de les narratives). Tal com afirma Judith Butler a la seva obra Deshacer el gènero (2004):

“(...) el cuerpo es aquello que puede ocupar la norma en una mirada de forma, que puede exceder la norma, volver a dibujar la norma y exponer la posibilidad de la transformación de realidades a las cuales creíamos estar confinadxs. Estas realidades corpóreas están habitadas activamente, y está ‘activada’ no está totalmente constreñida por la norma” (Butler, 2004: 306-307)

Els cossos de les criatures terrorífiques són convertits en tals a partir d'una mirada externa, que modela i transforma la percepció que té el mateix ésser i l'obliga a interpretar-se com una existència monstruosa, desagradable, diferent i que ha d'aïllar-se per tal d'evitar causar mals a les persones "normals". El cos literari del protagonista de The Outsider és llegit com una bèstia, una versió degradada i horrorosa del que hauria de ser, de manera que la seva autopercepció és canviada fins a adoptar la visió que la resta té d'ell. La mateixa lectura té lloc en el cos físic del mateix autor, H.P. Lovecraft, que, conscient de la seva naturalesa "desagradable" (tal com es descriu a si mateix a les seves cartes), s'allunya de la societat i es reclou, només sortint amb els pocs amics (la majoria dels quals eren homosexuals i queer en general).

“Many covered their eyes with their hands, and plunged blindly and awkwardly in their race to escape, overturning furniture and stumbling against the walls before they managed to reach one of the many doors. (...) I trembled at the thought of what might be lurking near me unseen. (...) As I approached the arch I began to perceive the presence more clearly; and then, with the first and last sound I ever uttered - a ghastly ululation that revolted me almost as poignantly as its noxious cause - I beheld in full, frightful vividness the inconceivable, indescribable, and unmentionable monstrosity which had by its simple appearance changed a merry company to a herd of delirious fugitives.” (Lovecraft, 1926: 8-9)

Lina Meruane tracta la violència cap al mateix cos d'una manera menys familiar i situada en un espai de ciència-ficció dins del relat Doble de cuerpo (2018); mostrant una desconnexió entre el que ella viu, el que la resta de personatges llegeixen que és el seu problema i com, en un intent de solucionar aquesta deformació, es crea un monstre que ataca a la protagonista. El cos literari de Meruane és separat entre la part bestial i violenta (l'ésser terrorífic) i la part víctima del monstre (la "normal"). Ens trobem amb violència cap al cos que, tot i iniciar-se a l'exterior, s'interioritza fins a convertir-se en realitat.

La violència cap als cossos desiguals queda retratada i arxivada en cartes personals, comentaris d'amistats i les mateixes obres de lxs autorxs. Aquesta recol·lecció de violència em porta la següent qüestió: Què és l'arxiu? Com ha quedat arxivat el cos queer monstruós? Per què hi ha violència cap al cos? Segons Foucault (1969), l'arxiu:

“(...) es ante todo la ley de lo que puede ser dicho, el sistema que rige la aparición de los enunciados como acontecimientos singulares (...). El archivo (...) es lo que en la raíz misma del enunciado-acontecimiento, y en el cuerpo en que se da, define desde el comienzo el sistema de su enunciabilidad” (Foucault, 2002: 219-220)

L'arxiu, tradicionalment, ha recollit tot allò que hi ha visible sobre un objecte, fet o d'existència; però al mateix temps evidència la invisibilització de les realitats i els cossos que no s'han de mostrar, que són una taca en la història i que han d'estar oblidats. Els arxivistes, qui ponderen i decideixen que es mereix ser recordat i que es pot oblidar acadèmicament, han permès que certes realitats dissidents, monstruoses en certa manera, formin part de l'arxiu, però només si la seva diferència s'amagava. L'exemple més clar és el del Hays Code, també conegut com The Motion Picture Production Code, establia uns paràmetres i determinava que havia de ser censurat en el cinema; entre les quals es trobava l'homosexualitat i el crossdressing, que s'interpretaven com dissidents i que trastocarien a la població (Gilbert, 2013). Aquesta censura encara es troba en la memòria dels cossos queers, que sovint es llegeixen com a realitats anormals i oblidades.

La literatura és la forma més clàssica d'arxiu de realitats, ajuda a visibilitzar i acabar d'establir quina és l'aparença d'un cos. Segons Torras, en l'arxiu "hay un cuerpo que se constituye a través de los procesos textuales de producción y reproducción de una materialidad. Dicho de otro modo, a través de la textualidad se representa una materia corporal (intra)diegética, no solamente por las descripciones sino también por lo que hace y no hace el personaje, por sus efectos, defectos y afectos" (Torras, 2021: 52).

Carmilla, el personatge principal de la novel·la del mateix nom, és un exemple clar de com la seva sexualitat s'utilitza com a descriptiu de la seva monstruositat; una criatura de bellesa inimaginable que desitja una dona jove i s'alimenta de la seva sang. Carmilla no és un monstre per se, però els seus actes i sentiments romàntics s'usen en la seva contra i la transformant en un animal terrorífic i inhumà.

La polaritat que es troba a Carmilla i The Outsider (com a moltes altres obres de terror), entre el cos heterosexual-cisgènere (fals positiu) i el cos queer (fals negatiu), també la podem observar en l'arxiu cultural. Revela que qui ha recollit i organitzat els documents i pràctiques estava influenciat per les organitzacions de poder, els interessos de les quals impacten el tracte que reben els cossos LGTBIQ+. Revisitar les narratives queers i d'aquelles persones que es van considerar deformades és necessari per observar com l'arxiu està lluny de l'objectivitat perfecta. Els cossos dissidents s'han censurat i, en els casos visibles, s'han convertit en monstres.

“Pero en ningún caso se trata de una narración lineal e irreversible, sino que se presenta bajo una forma abierta, reposicionable, que evidencia la posibilidad de una lectura inagotable. Lo que demuestra la naturaleza abierta del archivo a la hora de plantear narraciones es el hecho de que sus documentos están necesariamente abiertos a la posibilidad de una nueva opción que los seleccione y los recombine para crear una narración diferente, un nuevo corpus y un nuevo significado dentro del archivo dado”. (Guasch, 2005:158)

Guasch creu que l'arxiu és modelable i interpretable, es pot llegir de la mateixa manera que es llegeix i tradueix un cos; té raó en el fet que l'arxiu ens parla d'allò que ha existit en els termes del seu moment i que a partir d'aquests podem crear una altra narrativa. Però l'arxiu també comporta l'altre extrem: la falta d'arxiu. Els monstres i les històries de terror, com pot ser els homes-llop moderns i les vampiresses sàfiques, han sobreviscut tot i la falta d'arxiu. El record que ens queda és degenerat i sotmès a unes normes i disciplinament que l'obliga a ser dolent, malvat. Les criatures de malsons formen part de la memòria popular, però a quin preu? Els éssers del terror, del que tenen por, és de ser recordats pel seu cos, per ser monstres; el seu és un cos, gravat a l'arxiu cultural, que ha estat violentat, deformat, oblidat, aïllat i disciplinat. Davant de l'absència d'un arxiu únic i veritable, és necessària la creació d'un arxiu terrorífic, que no només observi, sinó que interactuï amb allò que documenta. Cal abandonar la polaritat per trobar el vertader arxiu del cos tornat monstre.

---

Referències bibliogràfiques

Butler, J. (2006 [2004]). Deshacer el género. Barcelona: Paidós.

Foucault, M. (2002 [1969]). La arqueologia del saber. Argentina: Siglo XXI Ediciones.

Gilbert, N. (2013). Better Left Unsaid. Stanford University Press. doi:10.11126/stanford/9780804784207.001.0001

Le Fanu, J. S. (2013 [1872]). Carmilla. Espanya: Alma Europa.

Loucks, D. K., Joshi, S. T. i Schultz, D. E. (1998-2021). Lovecraft’s Letters. Recuperat de https://www.hplovecraft.com/writings/letters/

Lovecraft, H. P. (2017 [1926]). The Outsider. Estats Units: Feedbooks.

Meurane, L.(2018). Doble de cuerpo. Dins Teresa López Pellisa [Ed.], Las otras. Antología de mujeres artificiales. León: Eolas Ediciones.

Torras Francés, M. (2021). ¿Hay un cuerpo en este corpus?: Corporalidades sex/textuales en lo fantástico. THEORY NOW: Journal of literature, critique and thought, 4, 45-64.