Quan el patriarcat criminalitza les seves víctimes

El feminisme és un moviment amb més de dos-cents anys d'història, iniciat amb la lluita per la igualtat de drets i el dret al vot femení; actualment crítica i ha iniciat el procés de canvi del verdader problema: la societat patriarcal. Un dels mètodes de càstig i control creats des de la mentalitat patriarcal heterocis-sexista és el punitivisme, el qual utilitza les normatives del Codi Penal per aplicar sancions i càstigs a certes actuacions, al mateix temps que amplifica l'abast de l'autoritat i del control sobre la població. Aquest article és una reflexió sobre com les idees patriarcals, ara part de certs col·lectius feministes tòxics, castiguen aquelles dones i persones que transformen la seva posició com a víctimes per reclamar justícia.

Feminisme punitivista, el debat

Existeixen dues visions del que es considera feminisme punitivista: aquella que negativitza i culpabilitza aquelles que recorren a la via penal en casos de violència de gènere i sexual, i l’altre que denega l’existència del feminisme punitivista per la falta de connexió entre ideologies. Es tracta d’un àmbit estretament relacionat amb la llibertat sexual, el treball sexual i el consentiment, que es troben protegits en els articles 178 a 194 del Codi Penal espanyol.

L'article de Laura Macaya segueix la narrativa de la primera visió. Considera que el feminisme no hauria de ser puntivista ni buscar càstigs per als infractors de violència sexual, perquè el sistema penal prové d'idees patriarcals i mantenir-les significa promoure i mantenir la postura sexista i classista. Diversos grups feministes consideren que aquest punt de vista està influenciat per les idees patriarcals, ja que redirigeix la culpa cap a la víctima, l'acusa de buscar justícia quan la seva llibertat s'ha vist doblegada. Amb les seves paraules:

“un feminismo no punitivo debería abordar la complejidad de la sexualidad, el consentimiento y el deseo en otros contextos educativos, políticos, comunitarios y relacionales. Y debería reservarse el ámbito penal para los casos en los que la voluntad se doblega mediante actos graves y altamente lesivos como aquellos en los que existe violencia, intimidación o anulación de la voluntad con fines de atentar contra la libertad sexual de otra persona.” (Macaya, 2021)

Amb la nova modificació de la legislació sobre la violència de gènere, agressions i abusos sexuals, el principal canvi que van reclamar els grups i col·lectius feministes era l'eliminació de la diferència de delicte (entre agressió i abús) basant-se en el grau de violència i intimidació. L'autora, com moltes altres "feministes no punitivistes", considera que només aquells casos més extrems s'han de portar a la justícia, però sembla no tenir en consideració la posició de les víctimes i el paper que té el dret a l'hora d'iniciar el procés de curació de les persones que pateixen aquestes agressions. Ester Pineda (2020), responent a preguntes freqüents sobre la seva posició sobre el feminisme punitivista, afirma:

“Este discurso que califica los pedidos de justicia de las mujeres como “punitivistas” fue iniciado por grupos de hombres (entre estos académicos, legisladores y políticos) que se oponían a las leyes que tipificaban la violencia machista y los femicidios, el cual posteriormente fue calando en distintos sectores de la sociedad; lamentablemente este discurso ha comenzado a ser reproducido por algunas individualidades feministas quienes temen que por pedir justicia ante los crímenes sexistas y misóginos puedan ser señaladas, criticadas, puedan perder presencia mediática, espacios políticos, e incluso ser consideradas como conservadoras y antiprogresistas.” (Pineda, 2020)

Tal com Pineda (2020) resumeix el vertader objectiu de la legislació i penalització, es tracta de posicionar l’Estat en contra d’actituds masclistes i de violència sexual, al mateix temps que protegir a aquelles que es veuen afectades per aquests delictes i proporcionar els serveis necessaris per a superar aquestes situacions. La llei de llibertat sexual té com a finalitat retornar l’autonomia a les dones sobre els seus cossos, a partir del consentiment. El consentiment és la forma d’aprovar o donar permís perquè una persona o una acció tingui lloc; en el cas de la llibertat sexual el consentiment és imprescindible per establir una relació sexual sana i sense agressions.

Però, des del punt de vista de les “feministes no puntivistes” el consentiment es pot interpretar d’una altra manera:

“una cosa es establecer el consentimiento como elemento cuya falta define un ataque sexual y otra muy distinta es decidir que la vía penal es la más adecuada cuando se producen actos sexuales no consentidos, sean estos de la intensidad que sean.” (Macaya, 2021)

El consentiment va ser introduït per les feministes com una eina d’autodeterminació i de reapropiació de la nostra voluntat i el nostre cos. Per a Laura Macaya sembla que és un concepte que ha creat el sistema penal i el patriarcat, un fet completament contrari a la realitat, ja que més endavant afegeix a l’article: “interpretar un silencio como una conformidad para participar en un acto sexual puede ser constitutivo de un delito de agresión sexual (...) un exceso punitivo que el feminismo no debería admitir en su nombre”. Afegir el consentiment a la legislació no significa que s’infantilitza la voluntat de les dones, al contrari, permet a moltes reivindicar el seu dret com a individu a la llibertat i a la llibertat sexual.

El treball sexual i la justicia

Les persones que es veuen més afectades són els col·lectius de treballadores sexuals. La seva situació i relació amb la justícia és precària. Tal com expliquen les organitzadores d'AMMAR (una associació internacional que lluita pels drets i llibertats d'aquestes) la policia i l'administració no té en consideració les dificultats de penalitzar violències sexuals en un treball no regulat com és la prostitució. Dins de la nova legislació es protegeix a aquelles dones que són introduïdes a la prostitució, és a dir, quan l'agressor és un proxeneta i no quan es tracta d'un client, una persona aliena o, fins i tot, un agent de policia (a l'article 187.1 només es parla d'introduir o forçar a la prostitució).

“El punitivismo es arrojar a personas de escasos recursos leyes penales que sabemos que son racistas, clasistas y machistas, el punitivismo es presumir que alguien cometió un crimen sin una sentencia firme, el punitismo es prejuzgar.” (Orellano, 2017 : 4)

Seguint amb aquesta línia, és necessari adreçar el verdader problema que hi ha darrere del debat sobre el “feminisme no puntivista” i el “feminisme punitivista”: el sistema de presons i la intenció darrere de les denúncies. El codi penal i els càstigs s’han creat des de l’imaginari i ideologies del patriarcal:

“El patriarcado es una forma de violencia cultural y estructural, (...) se ha construido un sistema de castigo cada vez más perfeccionado por parte del Estado: el Derecho penal y sus instituciones. Es decir, es en el sistema patriarcal en le que se entiende el model de justicia penal existente y, no es causal que sea así porque es consecuencia del primero y esta construido a su image y semejanza.” (Restrepo i Frnacés, 2016 : 39)

El dret penal està estructurat com una venjança civilitzada i polititzada, però aquesta no és la solució adequada davant de les situacions d'abús i agressió. Perquè la intenció de les víctimes quan es denuncia un cas de violència sexual és d'aconseguir que aquesta persona no torni a exercir aquesta agressió cap a altra persona. L'objectiu real d'internar a algú a la presó o de privar-lo de la seva llibertat hauria d'estar lligat a la prevenció especial positiva. És a dir, que la pena s'utilitzi com un mitjà per resocialitzar i reeducat l'infractor, poder intervenir a la vida de la persona agressora amb programes psicològics, educatius, per "corregir-lo". El "feminisme puntitivista" no existeix, l'objectiu de les denúncies no és castigar sinó reeducar. El que existeix és una falla en el sistema penal que manté les presons com un espai de càstig i contenció temporal.

---

Referències

Macaya, L. (11 febrer, 2021). La regulación sexual de un gobierno “feminista”. Ctxt.es. Recuperat de https://ctxt.es/es/20210201/Firmas/35024/feminismo-ley-igualdad-agresion-sexual-punitivismo-laura-macaya.htm

Pineda, E. (1 octubre, 2020). Hablemos de feminismo “punitivista”. Diario Digital Femenino. Recuperat de https://diariofemenino.com.ar/hablemos-de-feminismo-punitivista/

Restrepo, D. i Francés, P. (2016). Rasgos comunes entre el poder punitivo y el poder patriarcal. Rev. colomb. soc., 39 (1), pp. 21-46.

Orellano, G. (2017). ¿De qué hablamos cuando hablamos de punitivismo?. Ammar Internacional. Recuperat de https://ammar.org.ar/IMG/article_PDF/De-qu-hablamos-cuando-hablamos-de_a850.pdf

Sen, C. (28 març, 2021). El debate sobre la regulación o abolición de la prostitución, encallado a la espera del Gobierno. La Vanguardia. Recuperat de https://www.lavanguardia.com/vida/20210328/6612688/prostitucion-soluciones-pendientes-debate-gobierno-regulacion-legalizacion-abolicion.html